EL TRENCACLOSQUES MEP

Sóc David Mateu, un dels “ingenus” alumnes de la Comunitat Valenciana que fa dues setmanes va anar a participar al programa anomenat MEP (Model Parlament Europeu), organitzat per Caja Madrid i la Fundació San Patricio. He deixat passar dues setmanes des de la meua participació en el concurs per tal de reflexionar amb tranquil.litat sobre tot el que va passar i analitzar un trencaclosques que m´ha dut a vore´m obligat a escriure açò. Vaig a intentar contar el meu viatge pas a pas, per a després fer l´anàlisi que ens durà a muntar el trecaclosques del sistema.
Vam partir fa ja dos divendres. A les set del matí ja estàvem dalt del tren que ens duria cap a l´estació d´Atocha. Tant Andrea com jo vam decidir rellegir els nostres apunts per tal de fer un últim repàs als nostres temes. El tema que tractaria Andrea seria el tema de l´aigua, tema que jo ja vaig tractar en la sessió autonòmica a València. Jo havia de tractar el tema de l´assejament escolar.
Vam arribar a Madrid cap a les onze i mitja, des d´on vam agafar un bus que ens duria cap al lloc on passaríem els tres dies següents, una residència espectacular en San Lorenzo del Escorial.
Només arribar allí vam començar amb la nostra primera activitat, el “time building”, activitat que en teoria té com a finalitat que els alumnes de les diferents comissions, que són aquells que han tractat un mateix tema, es coneguen. Després d´haver passat més d´una hora fent unes activitats estúpides i cansades ens van donar deu minuts per a canviar-nos de roba i ja ficar-nos els nostres trajes per anar a dinar.
Després de dinar ens reunírem tots els mestres i alumnes en una sala perquè un alumne de cada delegació, que és un grup de persones que provenen de la mateixa comunitat autònoma, fes un xicotet discurs de benvinguda.
Després d´una bona estona escoltant discursos ens van deixar reunir-nos amb les nostres diferents comissions. El primer que vam fer una vegada tots reunits va ser fer un examen d´anglés per a veure si teníem nivell per passar a la fase internacional. Poc abans de fer l´examen un xic d´Aragó de la meua comissió va dir una cosa molt curiosa:
-Yo ya llevo meses preparándome para el examen haciendo examenes de éstos.- Una frase insignificant a la qual jo no vaig donar cap importància allí i que més tard analitzarem.
Ens van entregar l´examen. Mai en ma vida havia vist un examen d´anglés tan complicat, i no serà perquè jo no haja fet exàmens d´anglés de tot tipus. Vaig tractar de no ficar-me nerviós i el vaig fer tan bé com vaig saber.
Una vegada acabat l´examen hi hagué un descans per berenar. Em vaig reunir amb els meus companys també del País Valencià, i tots estaven convençuts que l’examen els havia eixit fatal.
Un cop acabat el berenar ens vam reunir de nou per comissions per debatre els nostres temes i arribar a un consens sobre possibles solucions per solventar cada problema. Així vam passar els dos dies següents, fins al diumenge per la vesprada, quan ens vam reunir els 5 companys de la delegació de València per estudiar totes les resolucions, és a dir, les solucions que ha tret cada comissió.
Llegíem totes les solucions una per una per tal de treballar-ho bé per fer un bon paper el dia següent. Quan ja dúiem una bona estona va vindre una xica de l´organització a preguntar-nos si necessitàvem cap cosa. Li vam dir que no, que estàvem llegint totes les solucions una a una. Ella ens va mirar i ens va dir:
-¿Una a una todas? No vale la pena, miradlo un poco por encima y ya está.- Un savi consell per la seua part, però vam passar d´ella i vam seguir a la nostra. Després d´estar quasi quatre hores sentats mirant-ho tot ens vam alçar, vam anar a canviar-nos i seguidament vam anar a sopar.
Després ens van dur a un pub de mala mort fins quasi la una del matí, encara que el dia següent teníem programat el desdejuni a les sis del matí, cosa que suposava que com a molt tard havíem d’alçar-nos a les cinc per fer-nos la maleta. Conclusió, màxim teníem quatre hores per a dormir. Jo no vaig dubtar i a la una vaig anar a dormir.
A les sis ja estàvem tots baix per desdejunar ràpidament. Després vam pujar al bus cap a Madrid. Així com en València el dia del debat estava molt nerviós, aquell dia estava tranquil. Sabia que havia fet un bon treball dins de la meua comissió i que, parlant tres o quatre vegades bé durant els debat, passaria a Xipre. Què ingenu que era... Seria per què havia dormit quatre hores? O per què de cap de les maneres m´havera pogut imaginar el que se’ns venia damunt?
Van començar els debats cap a les huit i mitja. Abans ens havien col·locat a tots els de València en l’última fila al racó esquerre de la sala.
El primer debat tractava de l´envelliment de la població. Jo tenia dos preguntes preparades per a intervindre. Passaven els minuts i jo allí estava, amb el cartellet on estava escrit el nom de la meua comissó en alt, però no em donaven la paraula. A la mitja hora ja havien gastat una de les meues preguntes. Per fi la presidenta que donava la paraula va dir:
-Último tema para el debate por parte de la asamblea.- Només teníem alçada la mà un xic de Castella i Lleó davant meu i jo. Estava segur que em donarien la paraula perquè aquell xic ja havia intervingut una vegada en el debat, però em vaig equivocar. Li van donar a ell la paraula i a més tenia preparada la mateixa pregunta que jo tenia. Aixó era una casualitat, però que no em donaren a mi la paraula... era casualitat?
No em vaig preocupar molt per allò, ja que el tema següent era el de l´aigua i jo podia pegar molta canya en aquell tema. Abans d´aixó vam fer un descans que vaig aprofitar per anar a parlar amb un xic que coneixia que estava sentat just al costat de la presidenta que donava el torn de parauala:
-Miguel, que no ens veieu des d’on estem? Voleu que alçe´m els cartells més alt?
- No, no, no te preocupes que sí que os vemos. Ahora os daremos la palabra.- Me´n vaig anar més tranquil al següent debat.
Als vint minuts de debat em van donar la paraula. Gràcies a Déu, vaig pensar jo. Vaig encendre el micro i vaig començar a parlar:
-Gràcias señora presidenta. Bien, yo creo que la comisión no se ha llegado a mojar mucho a la hora de redactar estas posibles soluciones. Se ve claramente en la solución número siete, donde no se decantan claramente entre trasvases y desalinizadoras, cuando todos sabemos el gran daño medioambiental que provocan los trasvases.
-Lo siento señor delegado, éste es un tema que trataremos más tarde. Vamos a seguir con el tema que estábamos tratando con anterioridad.- Així em va tallar la presidenta que donava el torn de paraula quan vaig començar a parlar. No em preocupava. Sabia que quan acabaren el tema que estaven tractant jo tindria preferència i em donarien la paraula a mi, com ja li havia passat al debat anterior, però em vaig tornar a equivocar. Durant els trenta minuts restants de debat jo em vaig passar el temps alçant el cartellet mentre que els estudiant de Madrid, Andalusia i Castella i Lleó es fartaven de parlar. Quan la presidenta va dir que ja no es tractaria cap tema més per a debat va ser quan realment em vaig enfadar, i molt. Em vaig girar cap als meus companys de València que s´imaginaven com d´enfadat estava jo i els vaig dir:
-S´ha acabat, no pense demanar més la paraula, ja m´han pres prou el pèl. –Van tractar de fer-me canviar d´opnió però no ho van aconseguir.
Me’n vaig anar a buscar als organitzadors importants del concurs i els vaig dir de tot, era una vergonya en el que estaven fent a algunes de les comunitats que estàvem allí i jo els ho vaig deixar ben clar. Van tractar de donar-me tot tipus d’excuses estúpides però no van aconseguir fer canviar la meua opinió sobre ells, el seu concurs o el seu sistema... Jo ja no estava allí pendent dels debats, jo tenia davant un repte nou i molt més interessant: entendre aquell trencaclosques.
Aquesta és la història, ara arriba el repte de muntar el trencaclosques. Si us heu fixa´t hi ha algunes frases arreu del text que estan subratllades. Aquestes són les peces del trencaclosques que vaig a tractar de muntar un cop més des que he tornat a la meua terra:
1. el “time building”, ens van donar deu minuts, Després ens van dur a un pub de mala mort fins quasi a la una del matí, teníem quatre hores per a dormir, casualitat,.
Totes aquestes xicotetes peces van unides, totes duen a una situació, cansament. Després de quatre dies aguantant aquest ritme de vida el dia del debat important estàs cansat, no? I què? Se suposa que tots els alumnes vam fer les mateixes activitats i estaríem igual de cansats el dia del debat,no?
Doncs no,error!!! Els alumnes de les escoles privades de Madrid, Castella i Lleó, Andalusia i Aragó entre d’altres tenen una assignatura que es diu MEP. Sí, no és broma, i per a què els serveix aquesta assignatura? Molt fàcil, si tu tens una assignatura quasi tots els dies de la setmana on només et dediques a debatre, guanyes una resistència per a debatre tots els dies, et faça mal el cap o no, estigues cansat o no, tingues ganes o no, has de debatre perquè sí. És aquesta la raó per la que tracten de cansar-nos a la resta, perquè no estiguem en condicions per a debatre i els altres sí.
2. -Yo ya llevo meses preparándome para el examen haciendo exámenes de éstos. Ens havien col·locat a tots els de València en l’última fila al racó esquerre de la sala.
Una frase molt interessant que no vaig saber entendre la primera vegada que la vaig sentir, però que muntant el trencaclosques encaixa perfectament. Com podia saber com seria l´examen si a cap alumne se’ns havia proporcionat un esborrany?
Així és, els alumnes de les comunitats autònomes abans esmentades sí que sabien com era l´examen, per tal de poder-se´l preparar bé per poder passar a la sessió internacional, marginant-nos als altres al mateix temps.
3. -¿Una a una todas? No vale la pena, miradlo un poco por encima y ya está.
Una altra frase molt interessant. Què ens tractava de dir aquella xica? Què li pareixia mal del nostre mètode?
Molt fàcil, ella ja sabia que no anàvem a parlar, ja que als que ho estudiàvem bé ens tenien fitxats des de la sessió autonòmica i tenien clar que no s´arriscarien a donar-nos la paraula, ja que podíem crear problemes als seus estudiants predilectes de les autonomies que ja sabem.

Aquestes són les peces que resolen el trecaclosques MEP. Un centralisme total i discriminació a les comunitats que parlem una altra llengua, i sentint-ho molt per alguns que esteu llegint aquest text, aquesta experiència només m´han dut a reafirmar-me en uns ideals que ja tenia.
Després es queixen si no ens sentim espanyols. Doncs, clar que no!! I després de veure el que els importem allí, encara menys. Tractaran allí de la mateixa forma als polítics d´aquestes comunitats amb partits “nacionalistes”? Clar que sí, només cal veure com estan tractant al govern de Catalunya en el tema del seu finançament. Doncs vaig a dir una cosa, ací els únics nacionalistes egoistes que hi ha són els espanyols, que han tractat d´imposar-nos la seua cultura i la seua llengua.
Me n´he anat per les branques, però crec que és important puntualitzar açò, almenys ho és per a mi.
Si heu llegit aquest post sencer us done les gràcies, i us convide a reflexionar sobre el sistema MEP així com ho he fet jo. Moltes gràcies.