jueves, 23 de mayo de 2013

Sota l'ombreta.


Ara que ve el bon temps, a qui no li abelleix seure sota l’ombreta d’un arbre atapeït de branques farcides de fulles? Hem d’elegir un arbre amb fullam opac que done descans als rigors del calor mediterrani.  Ací us presente la meua elecció:

La surera: Alzina surera. Arbre que se fa d'una alçària de cinc a quinze metres; té l'escorça esponjosa, molt espessa i crivellada (suro). La característica del suro és la poca densitat, d’ahí el verb surar, que flota. “Ser un cap de suro”, tenir poca densitat, la matèria gris brilla per l’absència. “Ser un suro”, molt insensible o molt curt d'enteniment. ETIM: del llatí sūbĕre, mat. sign.
El roure: Arbre de la família de les fagàcies, productora de glans, d'una llenya molt dura i resistent al corc. De la seva resistència ve la dita, “ser més fort que un roure”. ETIM: del llatí rōbŏre, mat. sign. 
La coscolla: Arbust de la família de les quercínies. En general es diu coscolla una alzina revellida, degenerada, que fa aglans dolents. La coscolla és tortuosa, molt ramosa, amb fulles petites, espinoses, dentades i llises per les dues cares, d’ahí que “donar el coscoll” siga equivalent a “pegar la vara”. ETIM: del llatí cuscŭliu, mat. sign.  També se li pot dir garric, grana o coscoll.
Final del formulario

Què tenen en comú un roure, una coscolla i una surera? Pertanyen al mateix gènere!
Tots tres són del gènere quercus. En botànica, existeix un mètode per classificar els arbres i les plantes que s’anomena taxonomia sistèmica. El nom d’una espècie és una combinació binaria, formada per un nom genèric seguit d’un sol epítet. El nom binari complet es coneix com nom específic. Sempre va en llatí, per alló de la universalitat de la llengua antiga (després diuen que el llatí és una llengua morta...). El nom científic d’aquestos arbres són:

Surera: Quercus suber. Curiosament en castellà pren el nom del primer mot (gènere), però no del llatí directe, sino mitzançant el mossàrab *alqurnúq, i aquest del llatí vulgar quernus, alzina, variant del latí  quercus, i el sufix  hispà  occus. En anglés, cork tree.
Roure: Quercus robur. En castellà roble, en francés es diu rouvre al roure xicotet.
Coscolla: Quercus Coccifera. En castellà, coscoja i en francés ha donat la paraula cochenille.

Bibliografia:
Guia de plantas y arbustos INCAFO.

miércoles, 22 de mayo de 2013

Instruments de l'odontologia





En l’odontologia, com en la resta de disciplines mèdiques, són abundants els tecnicismes d’origen grecollatí : endodòncia, periodontitis, piorrea, ortodòncia... No parlarem ací de les afeccions dentals sinó d’algunes de les eines que tanta impressió ens donen quan anem a la consulta del dentista.

-         El cisell s’utilitza per tallar l’esmalt o allisar les parets cavitàries accessibles a instrumental recte o quasi recte. L’origen d’aquesta paraula és la paraula del llatí vulgar *cisellum que provindria del llatí caesellum diminitiu de caesus participi de passat de caedere que significa tallar.
   El mateix origen tenen els mots francés i anglés respectivament ciseau i chisel. Mentre que la paraula castellana cincel, prové del verb scindere.
-         El periostòtom és l’aparell utilitzat per a la secció i despreniment del periosti. Aquesta paraula prové del grec i està composta de περί ( al voltant), ὀστέον (os) i τομή (tall).
-         El legra és un instrument utilitzat per eliminar els teixits malalts dels maxil·lars. El seu origen és la paraula llatina ligula que significa cullereta. De fet cullereta quirúrgica o de legrat o cureta són altres denominacions per a aquest aparell. Tant en anglés ocm en francés aquest utensili és denominat curette,  l'origen del qual és també el llatí, en concret prové de curare.

Bibliografia
http://dlc.iec.cat/index.html
http://www.rae.es/rae.html
http://etymonline.com/index.php
http://dicciomed.eusal.es/
http://etimologias.dechile.net/

Omofàgia versus homofàgia: de l'entussiasme bàquic a la Biologia.

Quan em vaig plantejar la meua contribució al blog Discipuli Minervae, vaig pensar en posar un exemple de la ventaja que suposava el coneixement de l’etimologia de les paraules per millorar l’ortografia. Així, vaig pensar en la diferència entre omofàgia i homofàgia, la qual, a més a més, em permetia tractar àmbits tan diversos com l’antropologia i la  religió, d’una banda; i la biologia, de l’altra.
Però quina ha sigut la meua sorpresa en adonar-me que la primera no figura en el Diccionari de la RAE i la segona, ni en el de la RAE, ni en el de l’IEC, ni de moment en cap que haja trobat.
Investigant sobre aquestes dues, m’he trobat que moltes paraules que utilitza qualsevol alumne de Biologia de 2n de Batxillerat no figuren en els principals diccionaris. (Sí hi figuren en diccionaris més especialitzats). I he pensat que la meua contribució ha de ser insistir en què els alumnes vegen que l’assignatura de Fonaments lèxics no sols els facilita la comprensió i l’aprenentatge del vocabulari actual, sinó també del futur.
Finalment, les paraules estudiades són omofàgia, autofàgia i heterofàgia, a més de la proposta d’homofàgia.

Homofàgia:  ὁμός "igual, semblant" + φαγεῖν  "menjar": “alimentar-se d'éssers /organismes semblants”.
No atestiguada en cap diccionari; però basant-me en els procediments de formació de paraules, crec que és possible en el món de la biologia; per tant, de moment, possible invenció meua.
En altres llengües hauria de ser: espanyol: homofagia; anglés: homophagy; francés: homophagie.
Omofàgia: del llatí omophagia i aquest, del grec ὠμοφαγία, ὠμός "cru" + φαγεῖν "menjar" alimentar-se de carn crua.
Segons l'Institut d'Estudis Catalans i altres diccionaris catalans, amb aquestes accepcions:
  • Habitud de menjar carn crua. (En el Diccionario médico-biológico, histórico y etimológico de la Universitat de Salamanca, l'únic en castellà on he trobat la paraula, diu: "Ingesta de alimentos crudos", sense especificar que es tracte de carn).
  • Qualitat d'omòfag.
  • Sacrifici ritual seguit d'ingestió de carn crua.
En el món grec, part del ritual celebrat per les Bacants (> Βάκχαι, Bacants, seguidores de Bacus) en honor del déu Dionís (=Bacus), que, quan arribaven a la ἔκστασις (eixida d'elles mateixa) i el ἐνθουσιασμός (possessió per part de la divinitat), esquarteraven un animal (σπαραγμός) i es menjaven la seua carn crua  (ὠμοφαγία) en una espècie de comunió amb el déu.   


En altres llengües: espanyol: omofagia; anglés: omophagy; francés: omophagie.

Autofàgia: αὐτός “u mateix” + φαγεῖν "menjar": Alimentar-se d’un mateix. Amb significats més específics per a la Biologia i la Medicina.
En altres llengües: espanyol: autofagia; anglés: autophagy; francés: autophagie. 
Heterofàgia: ἕτερος “altre, distint” + φαγεῖν "menjar": Alimentar-se d’un altre, d'algú distint. Digestió de restes cel·lulars per part de cèl·lules fagocitàries, segons el TERMCAT. 
En altres llengües: espanyol: heterofagia; anglés: heterophagy; francés: hétérophagie.

Crec que si els alumnes de Ciències estudiaren un poc d'etimologia, apredrien d'una manera molt més fàcil les seues matèries.

 Bibliografia: 
http://www.diccionari.cat/
http://dlc.iec.cat/
http://www.termcat.cat/
http://dcvb.iecat.net/
 


La nostalgia y otras bellas etimologías

Aunque la etimología griega riega con sus aguas sobre todo la terminología científica, también es cierto que nos presta hermosas imágenes del día a día y que tras su críptica apariencia no deja de ofrecernos hermosas historias de palabras que han viajado en el tiempo hasta nosotros dejando a su paso paisajes llenos de sentimiento.

Es el caso de la palabra "nostalgia", compuesta por -nostos ("regreso") i -algia.
Nos centramos en este último elemento, -algia, que viene recogido así en el Diccionario médico-biológico, histórico y etimológico de la Universidad de Salamanca:
Leng. base: 
gr. Antigua reintroducida. Docum. en 1930 en esp. A partir de compuestos acabados en -algia se ha extraído como palabra agrupando los distintos tipos de dolor, por tanto, como dolor inespecífico, sin localización concreta.
Cualquier persona que se haya sentido lejos de su hogar refrendará la profundidad de este sentimiento, tanto como quien añora un tiempo lejano o una persona perdida. "Pérdida", tristeza", "pena" y "melancolía" son algunas de las palabras que la RAE utiliza para definir esta palabra, pero resulta todavía más impactante conocer el origen de esta palabra: se trata de un neologismo acuñado en el siglo XVII por el médico suizo Johannes Hofer, que trataba en su tesis doctoral cómo un estudiante y su sirviente agonizaban a causa de una extraña enfermedad, pero sanaron de forma milagrosa cuando regresaron a casa con su familia.

                                                  Ulises, nostálgico en la isla de Calipso   

También es muy gráfica la palabra "piropo". Este término, que ya existía en griego antiguo, está compuesto de πρ ("fuego") ι πος ("aspecto"), y hacía referencia a una piedra preciosa de color rojo intenso, parecido al rubí, pero con el paso del tiempo ha pasado a designar una lisonja con mayor o menor carga erótica, por el enrojecimiento que provoca en quien lo recibe (se le queda la cara roja como el fuego).



Y entre la melancolía de la nostalgia y la puerilidad del piropo me gustaría destacar aquí una palabra que desde siempre me ha impresionado por su fuerza semántica y sentimental. Se trata de "sarcófago", etimológicamente "que se come la carne", ya que está compuesta de  σαρκός ("carne")  φάγεῖν ("comer"). Como podréis suponer, el término ya apuntaba el destino que esperaba al cadáver en aras de la descomposición, que ocurría dentro del continente funerario.


Como podéis ver, aunque a veces la etimología, sobre todo en su vertiente más científica y erudita, pude resultar un tanto farragosa, nos permite ir más allá de las palabras y comprender no sólo lo que significa un término, sino también qué sentían quienes lo acuñaron y qué connotaciones tienen.




martes, 21 de mayo de 2013

Todo fluye

Todo fluye

Os voy a hablar un poco de la raíz griega que significa fluir. El verbo griego que da origen a esta raíz es ῥέω, y su sufijo -ragia. Ha dotado a las lenguas europeas y sobre todo al lenguaje científico de innumerables palabras, pero sólo nos centraremos en tres:

Hemorragia: inglés hemorrhage; valenciano hemorràgia; francés hémorragie; italiano emorragia; portugués hemorragia; rumano hemoragie
Sustantivo femenino. Flujo de sangre de cualquier parte del cuerpo. Viene de αἷ-μα/-ματος  'sangre' + αγία 'flujo violento'. En griego se usa la palabra αἱμορραγία desde Hipócrates, en el siglo V a.C., desde donde pasó al latín haemorrhagia (s. I d.C.), luego a latín y español medieval donde se documenta en la forma emorogia en 1493.
Así pues, vemos claramente las dos raíces griegas sangre y flujo, que en este caso, como expresa, es "violento", y por lo tanto, fuera de lo habitual o lo normal. Cabría destacar también la diferencia entre hematoma (o moradura), que sería una hemorragia interna, y un corte, que sería una hemorragia interna.

Diarrea: inglés diarrhea; valenciano diarrea; holandés diarree; francés diarrhée; italiano diarrea; portugués diarréia; rumano diaree.
Sustantivo femenino. Síntoma que consiste en evacuaciones de vientre líquidas y frecuentes. Viene del griego διά 'a través de' + ῥοία 'flujo'. En griego διάρροια es 'expulsión patológica de líquido' desde Hipócrates, en el siglo V a.C., no necesariamente del vientre, pasó al latín del s. I d.C. con el término diarrhoea; en latín tardío tiene el sentido actual que aparece también en castellano medieval.

Verborrea: italiano verborrea
Sustantivo femenino. Hablar sin cesar y repetir palabras o frases sin prestar atención. Proviene del latín uerbum 'palabra' + ῥοία gr. 'flujo'.Neologismo del siglo XIX. Formado sobre el modelo de logorrea que se documenta antes (en francés logorhée en 1823) y en un mayor número de lenguas; influido quizá por verbal diarrhea en inglés en 1823; verborrea se documenta en español en 1910 en Unamuno y es un neologismo híbrido que se encuentra en español e italiano.

Evidentemente, estas no son las únicas palabras que podemos encontrar derivadas de este verbo, otras serían: amenorrea, catarro,  gonorrea, reuma