martes, 5 de febrero de 2008

Aurea dicta

L'Anna era una noia d'uns vint anys que estudiava història, aquell dia els havien explicat alguns costums funeraris de l'antiguitat i l'edat mitjana;a l'Anna, açò no li feia gens de gràcia, i aquella nit no va parar de donar-li voltes fins que es va adormir.
De sobte, tot va fer-se fosc, i uns homes encaputxats que semblaven frares, van començar a apropar-se a ella tot cridant: memento mori! Ella es va espantar molt, però no va poder reaccionar, si ja ho deia ella, Homo homini lupus est, i quan menys t'ho esperes te la foten; ja l'havien immobilitzada, seguidament, van tancar-la en una mena de caixa estreta tot cantussejant:Requiescat in pace, i escrivint unes lletres a la capsa. Més tard, l'Anna va sentir uns plors i unes campanes, aleshores va comprendre-ho, anaven a enterrar-la, va tractar de cridar però no va poder, i va pensar: i si fós morta? Però no pot ser, estic pensant, i Cogito ergo sum! En aquell moment, va sentir alguns familiars acomiadar-se d'ella amb un: Sit tibi terra levis.
Aleshores l'Anna va despertar-se tota xopa d'una suor freda, i va adonar-se que tot havia estat només un somni.

3 comentarios:

Mónica B. dijo...

Un text molt original Lluís, està molt bé!
Una història interesant.

Mónica

maRtaa dijo...

Lluís la sort és que l'Anna estava adormida per que si no haguera sigut un gran esglai.
Un salud.

Beatriz dijo...

Hola!
Quin text més interessant, m'ha agradat molt. Si es que quan li donem voltes a una cosa fins i tot pensem en ella dormint.
Adéu!