Aurea dicta

L'Anna era una noia d'uns vint anys que estudiava història, aquell dia els havien explicat alguns costums funeraris de l'antiguitat i l'edat mitjana;a l'Anna, açò no li feia gens de gràcia, i aquella nit no va parar de donar-li voltes fins que es va adormir.
De sobte, tot va fer-se fosc, i uns homes encaputxats que semblaven frares, van començar a apropar-se a ella tot cridant: memento mori! Ella es va espantar molt, però no va poder reaccionar, si ja ho deia ella, Homo homini lupus est, i quan menys t'ho esperes te la foten; ja l'havien immobilitzada, seguidament, van tancar-la en una mena de caixa estreta tot cantussejant:Requiescat in pace, i escrivint unes lletres a la capsa. Més tard, l'Anna va sentir uns plors i unes campanes, aleshores va comprendre-ho, anaven a enterrar-la, va tractar de cridar però no va poder, i va pensar: i si fós morta? Però no pot ser, estic pensant, i Cogito ergo sum! En aquell moment, va sentir alguns familiars acomiadar-se d'ella amb un: Sit tibi terra levis.

Aleshores l'Anna va despertar-se tota xopa d'una suor freda, i va adonar-se que tot havia estat només un somni.